DEMOCRÀCIA O DEMOCRATITZACIÓ DE LA CULTURA? Petites reflexions...
Sobre la classe del 24.O9.2O19 ✍
Com sabem, parlar de cultura és parlar també de recursos. Econòmics, humans, polítics. Tant se val.
Aleshores, i ja de manera més específica; què és el que tenim a veure amb els recursos? Resumidament que depenem d'ells. Ho acceptem o no, en cert grau sempre anem a dependre dels recursos. Per tant, arràn d'açò podem fixar-nos en què, la manera en la que cada sistema tinga en valoració la cultura, la importància del coneixement, del saber i del entendre; serà en la manera en què destine determinats recursos o determinades restriccions a la seua promoció o obstaculització. De manera que ens hem de fixar i centrar en les polítiques, principalment.
En aquests últims anys, podriem dir que hem atravessat dues grans línies de polítiques culturals; les quals continúen afectant-nos i regint-nos a dia d'avui.
► La primera que deuríem de tindre en consideració és l'anomenada DEMOCRATITZACIÓ DE LA CULTURA. Aquesta política social se regia per la idea de que tots poderen accedir a les activitats culturals com a consumidors de cultura; tasca de la qual s'encarregava l'Administració Pública, per tal de vetlar per a que s'acomplira. No obstant, hem de destacar que algunes vessants de la cultura estaven considerades de gran influència, i alhora suposaven un fort mecanisme de control i manipulació social, com podem apreciar al documental Memòria Negra.
Una altra vegada ens trobem davant una gran muralla entre certesa i realitat. No és de sorprendre el fet d'assumir que les classes polítiques, i en general el poder, han presentat sempre una certa obsessió pel control. No d'allò que certament han o deuen de controlar; sinò d'allò que no volen perdre, que és la comoditat del seu lloc de treball i de la seua posició social, dos trets que exigeixen cert grau de control per a poder mantindre's.
I què és el que fan per tal de mantindre-ho? Certament el que siga necessari. Per tant el contingut cultural se va anar reduïnt, desestimant i manipulant, de manera que, arribat un punt, la informació coneguda i sabuda col·lectivament, hauria passat per un sistema de selecció exhaustiva, que eliminara qualsevol idea de progrès o de revolta social, zero estímuls, zero inquietuds i zero cultura real. Una societat informada, participant de la cultura i empoderada, resultava molt més difícil de controlar. dDe manera que les restriccions culturals es varen fer cada vegada més manifestes; algunes fins i tot estaven penades, a més d'estar més mal vistes per al gènere femení, el qual quedava reduït a l'àmbit domèstic.
► La segon gran línia cultural és la que posteriorment va ser anomenada com la DEMOCRÀCIA CULTURAL, on s'expressava la necessitat de reivindicar que les persones no sols tenien que tindre el dret d'accedir a les activitats culturals com a persones consumidores d'aquestes; sinò que ja era moment de començar a donar la capacitat de crear-la per elles mateixa. Ací, l'Administració i els poders públics eren els encarregats reals de possibilitat aquesta iniciativa.
Aquesta idea es va veure reforçada, sobretot, per l'anomenada Revolta Estudiantil de París, on milers de persones van expressar el seu descontent i la seua necessitat de construir cultura pròpia. Va ser en aquest Maig de 1968 quan van nàixer moltes de les consígnies culturals de l'actualitat.
En aquesta etapa se va passar de la idea de l'espectacle a la de participació social; en la qual també es va donar un període de transició des de l'art observat cap a la creació i la promoció del moment viscut. Fins aleshores la cultura havia sigut conservadora, i no transformadora.
L'animació està plagada d'elements simbòlics, però també serveix de promotora per a començar a qüestionar.se i a pensar la realitat que estic vivint, però sobretot en la realitat que m'agradaria viure.
En relació als temes tractats, recomanem la lectura / visualització / reflexió d'aquestes peces culturals reflexades en manera de llibre, pel·licula, curtmetratge, documental, etc.
SIGUEM CULTURA! ☼
● Documental Los niños del barrio rojo
● Documental Memòria Negra
Mireia Mollà Vidal
Comentarios
Publicar un comentario